El primer de tot que hem de fer és separar l’experiència general viscuda durant tot el curs, i aquella relacionada amb la posada en pràctica de la unitat didàctica.
Primer parlaré una mica sobre la meva estada en general. Més o menys ja ho vaig comentar en les conclusions del pràcticum III, però m’hi refermo. Tota aquesta experiència ha esta molt profitosa perquè m’ha servit de presa de contacte amb tot un món que fins ara m’era del tot desconegut.
Un món on a tota la tasca educativa se li suma una nova vessant assistencial, que sí bé és necessària en tota la vida educativa dels infants, a aquestes edats agafa un paper molt més important.
Aquest aprenentatge d’aquesta tasca, com ja he dit més assistencial, crec que m’ha ajudat a fer-me, no tan sols millor mestre, sinó també millor persona, més madura, adulta i completa. En definitiva per estar més preparat que mai per al meu futur, ja sigui en el món educatiu, o en la vida en general.
Pel que fa les valoracions de la meva unitat didàctica, evidentment no pretenia que en aquesta meva primera experiència amb infants d’EB tot sortís perfecte, perquè això podria voler dir 3 coses: que tinc molta sort (descartat), que en realitat sóc un geni (descartat), que les mes expectatives són molt baixes (descartat). Així doncs, en aquest cas, allò que ens han dit al llarg de la vida en moltíssimes ocasions, que cal i s’ha d’aprendre dels errors, en el meu cas ha estat totalment cert.
De fet, deixant de banda que les activitats hagin sortit millor o pitjor, d’allò que estic més satisfet de la meva actuació, és la capacitat que he tingut, com a mínim a mitja termini, de canviar les coses que no havien sortit bé, i aprendre’n d’elles, per a millorar en la següent ocasió. I això s’ha vist clarament en les activitats dels massatges en les quals m’he anat quedant amb allò bo i canviant el que no havia sortit bé, fins a donar amb la tecla adequad i fer una activitat al nivell de les expectatives que m’havia creat.
Que d’alguna forma no m’hagi rendit amb l’activitat i l’hagi intentat dur a terme fins el final malgrat els entrebancs, no vol dir que només em quedi amb això. M’he reafirmat en alguns dels meus defectes. El primer d’ells, que d’altra banda em preocupa relativament perquè entenc que d’alguna forma s’assoleix amb la pràctica i l’experiència, és tenir la capacitat de reflexió i millora que he demostrat però de manera més immediata, és a dir, ser capaç de canviar el rumb d’una activitat en el mateix moment que es duu a terme o ser capaç d’improvisar. D’altra banda, com ja he dit, era complicat, perquè com a estudiants i persones avaluades, tenim una mica en ment que s’ha de fer allò, allò i allò altre que tens planejat perquè l’activitat surti com tu vols i tens escrit en un paper.
Un altre defecte seria el fet tenir més traça amb alguna habilitat concreta com explicar contes.
Jo a mi mateix em faig una pregunta. Coneixent els resultats a posteriori, tornaria a fer aquesta unitat didàctica amb infants d’aquesta edat? La resposta és complicada. La idea de la unitat didàctica segurament sí, la manera de fer-la segurament no. I la raó és senzilla. El referent que jo tenia d’aquestes activitats, era haver-la vist realitzar amb infants de P3. Per tant, vaig pensar que adaptada una mica, amb infants d’un any menys, també seria totalment factible.
Precisament aquest ha estat potser un dels errors més grans que he comés, que tot i estar amb nens de 2-3 anys i conèixer en la majoria dels casos les habilitats i capacitats generals, creure que en casos concrets com en el de les activitats que havia pensat, podrien “rendir” com infants de 3-4 anys. S’ha vist que en alguna activitat sí que ha estat possible, en d’altres no amb alguns infants i amb d’altres sí. Falta saber fins a quin punt si amb el “jo del futur” amb més recursos i habilitats fruit de l’experiència, l’activitat, plantejada de la mateix manera, hauria sortir millor.
Ara però, el referent que tinc és ja amb infants de l’edat, i per tant en el cas de tornar-la a plantejar, la cosa seria diferent, ja que partiria d’una experìencia prèvia, pròpia i adequada, i m’aventuro a dir que tot sortiria millor.
Pel que fa als objectius generals que m’havia plentejat al principi de tots, si hi fem una ullada, crec que dels 8 que hi havia, 5 com a mínim s’han acomplert gairebé al 100%, per tant en aquest sentit estic molt content. Sense oblidar aquells que de manera més concreta en plantejava a cada activitat i he anat comentant de manera general a cada valoració de la sessió.
En definitiva, en cap cas m’ofusco perquè els resultats no hagin estat potser tan bons, o més que bons, similars a la meva previsió inicial, ja que com he dit abans, és la meva primera experiència, i no es pot pretendre fer-ho tot bé a la primera, i sempre hi ha coses que surten bé, i d’altres que no, i l’important és quedar-se amb les bones i aprendre’n de les dolentes per millorar i poder dur a terme dia a dia una pràctica educativa millor.
I això és amb el que em quedo. He aprés molt al llarg de tot el curs i les experiències viscudes, també amb la posada en pràctica de la meva unitat, i el més important, que m’he divertit preparant les coses, fent-les,i gaudint-les amb els infants, al mateix temps que ells també les gaudien.
Per acabar vull donar les gràcies primer de tot a tot el personal de l’escola per haver-me tractat com un més des del primer dia, per haver-me ajudat sempre que ho necessitat i per hver contribuït de forma decisiva a la meva formació. També vull donar les gràcies a les famílies dels infants, per haver confiat en mi, explicar-me coses i en definitiva deixar-me ser partícep del creixement i desenvolupament dels seus fills i filles. I finalment també donar les gràcies a l’Agnès, per haver-me donat en tot moment llibertat per fer allò que crèiem convenient, per la seva comprensió, flexibilitat, i en general per haver-me tutoritzat tan bé i ser capaç de posar èmfasi sempre en allò que ens calia observar o fer. Gràcies a tots.
He participat a l'obra de Sant Jordi de l'AMPA!
Cliqueu a la imatge per veure una presentació de l'obra
divendres, 21 de maig del 2010
dijous, 20 de maig del 2010
11. Activitat 4. Els massatges (part 3). Resultats i valoracions
Podríem dir que finalment a la tercera ha estat la vençuda, i finalment he quedat totalment satisfet de l’activitat dels massatges, que aquest cop he realitzat amb un body milk.
Per a preparar-ho, aquest cop, vaig introduir un nou canvi per mirar a veure si la cosa funcionava millor. Així doncs, aquest cop he dividit al classe en dos grups de 8 nens. Mentre uns estaven amb mi posant la crema, els altres estaven a fora a la SUM jugant amb les safates d’experimentació.
El fet de tenir un grup més rediït ha ajudat a crear un ambient més tranquil, i a poder estar més pendent de tots els infants, ja que estant asseguts al terra, tots els tenia a prop meu.
Ha sortit tot molt bé, els hi he explicat que avui ens faríem un massatge amb crema i a tots els hi ha encantat la idea. Això s’ha fet palès en la total i abosluta predisposició que han mostrat en tot moment, ja que es morien de ganes tant de posar crema al company com que els en possesin, tot i que crec que mostraven més interés per posar-ne als companys. Fins i tot en alguns moments me n’han posat a mi..
Tots han tingut paciència per esperar el seu torn, tractaven amb delicadesa els seus companys i fins i tot els preguntaven on volien que els hi posés crema. A més a més, no s’aixecaven, estaven tranquils, i en alguns casos actuaven sense que jo digués res, ja que ells mateixos agafaven la crema i decidien a qui volien posar-se.
En la majoria de casos, he hagut de parar els infants perquè si hagués estat per ells, s’hi haurien estat molta estona, i no en disposàvem de tota la que haurien volgut, i tot i així ens hi hem estat una mitja hora ben bona. A més a més durant la resta del dia alguns d’ells m’han anat demanant que volien més crema.
Ja ho desenvoluparé més en les conclusions finals, però crec que les decisions i canvis que he anat prenent en el funcionament de l’activitat han estat un encert.
Aquest cop, pel que fa als objectius, no només s'han acomplert els de l'area de descoberta de l'entorn natural i social, sinó també tots aquells procedimentals de l'àrea de descoberta d'un mateix i els actitudinals de l'àrea d'intercomunicació i llenguatge.
Clica la imatge per descarregar una presentació
*La imatge
El més gran de tots
*La cita
La televisió ha fet maravelles per la meva cultura. Quan algú encén la televisió, vaig a l'habitació i em llegeixo un bon llibre.
Per a preparar-ho, aquest cop, vaig introduir un nou canvi per mirar a veure si la cosa funcionava millor. Així doncs, aquest cop he dividit al classe en dos grups de 8 nens. Mentre uns estaven amb mi posant la crema, els altres estaven a fora a la SUM jugant amb les safates d’experimentació.
El fet de tenir un grup més rediït ha ajudat a crear un ambient més tranquil, i a poder estar més pendent de tots els infants, ja que estant asseguts al terra, tots els tenia a prop meu.
Ha sortit tot molt bé, els hi he explicat que avui ens faríem un massatge amb crema i a tots els hi ha encantat la idea. Això s’ha fet palès en la total i abosluta predisposició que han mostrat en tot moment, ja que es morien de ganes tant de posar crema al company com que els en possesin, tot i que crec que mostraven més interés per posar-ne als companys. Fins i tot en alguns moments me n’han posat a mi..
Tots han tingut paciència per esperar el seu torn, tractaven amb delicadesa els seus companys i fins i tot els preguntaven on volien que els hi posés crema. A més a més, no s’aixecaven, estaven tranquils, i en alguns casos actuaven sense que jo digués res, ja que ells mateixos agafaven la crema i decidien a qui volien posar-se.
En la majoria de casos, he hagut de parar els infants perquè si hagués estat per ells, s’hi haurien estat molta estona, i no en disposàvem de tota la que haurien volgut, i tot i així ens hi hem estat una mitja hora ben bona. A més a més durant la resta del dia alguns d’ells m’han anat demanant que volien més crema.
Ja ho desenvoluparé més en les conclusions finals, però crec que les decisions i canvis que he anat prenent en el funcionament de l’activitat han estat un encert.
Aquest cop, pel que fa als objectius, no només s'han acomplert els de l'area de descoberta de l'entorn natural i social, sinó també tots aquells procedimentals de l'àrea de descoberta d'un mateix i els actitudinals de l'àrea d'intercomunicació i llenguatge.
Clica la imatge per descarregar una presentació*La imatge
El més gran de tots
*La cita
La televisió ha fet maravelles per la meva cultura. Quan algú encén la televisió, vaig a l'habitació i em llegeixo un bon llibre.
dijous, 13 de maig del 2010
10. Activitat 1. El conte (part 2). Resultats i valoracions
Els resultats generals que vaig obtenir de l'activitat dels massatges (bons però no tant com m'esperava), van fer que decidís fer una sessió menys de massatges i fer alguna altra activitat. Per això vaig triar llegir un conte, perquè és un dels meus punts febles que he de millorar, i tenia ganes d'explicar-ne un.
Vaig decidir explicar-ne un titulat De què té por el ratolí. És un llibre en el qual s'expliquen les pors que té un ratolí (que en alguns casos coincideixen amb les dels infants). Vaig decidir explicar aquest perquè volia que els infants parlessin una mica d'allò que els fa por, i que s'expressessin en aquest sentit i en poguèssim parlar.
Tot això està relacionat també amb els vincles afectius, perquè parlar d'aquests temes no sempre és senzill, i fa falta confiar en les persones amb les quals estàs, per a poder parlar obertament d'aquest tema que moltes vegades queda restringit a l'àmbit privat.
És evident que estem parlant d'una activitat feta amb infants de 2-3 anys i per tant no podem esperar que ens diguin que tenen agorofòbia, però sí que ens expliquin que li tenen por als bitxos perquè piquen, què fan quan tenen por (anar a buscar els pares), o què s'ha de fer per evitar quedar-se sol i perdre's (una de les pors del ratolí).
L'experiència que vaig tenir amb l'altra explicació del conte, i els errors que vaig cometre, em van servir per a, crec jo, fer-ho millor aquesta vegada. Així per exemple, el dibuix ha estat visible en tot moment, i he deixat que s'expressessin tot el que volguessin.
Pel que fa al tema d'expressar les seves pors, a mesura que anaven sortint alguna de les pors del ratolí, els hi preguntava si ells la compartien, i ells m'anaven responent. Al final de tot, he tornat a preguntar què era allò del qual tenen més por. Primer li he comentat a l'Esther que ens ho digués ella, i després he estat jo qui ha dit que tinc por a les alçades, a grans concentracions d'aigua i a les abelles.
Sabia molt bé que el primer nen que respongués, i quina fos la seva resposta, marcaria la tendència de les altres, o dit d'una manera, si el primer infant deia que tenia por a la foscor, tots dirien el mateix. I així va ser. A més a més l'opinió del primer es va veure afectada per quelcom que ens havia passat a primera hora, i és que va entrar una mosca de mida considerable a l'aula, i hi va haver infants que es van espantar. Per tant, van dir que els feien por els bitxos.
D'altra banda vull parlar sobre el conte, ja que trobo que és molt interessant.
El llibre s’obre amb la presentació de l’autora, que ens explica que “tothom té por d’alguna cosa” i que aquest llibre ens vol ajudar a superar-les. Per això, a cada pàgina ens presentarà una fòbia a alguna cosa i ens deixarà un espai perquè escribim, dibuixem o hi enganxem tot allò que ens ajudi a superar les nostres pors. Ja en aquesta primera pàgina veiem com es mira el text un ratolí amb un llapis. El ratolí és, de fet, qui fa servir aquest espai en blanc per parlar de les seves pors, així que ens trobem que el llibre... ja l’han fet servir!
Aquest ratolí ha seguit els consells de l’autora i ha dibuixat, escrit i enganxat les seves pors a les pàgines del llibre, a més de rossegar-lo, és clar. Fòbies reals (com l’aracnofòbia o la teratofòbia) i altres de no tant (com la no-sé-on-sóc-fòbia) tenen cadascuna la seva pàgina dedicada. I sí, hi ha un espai perquè en parlem, però per totes les pàgines es passeja el ratolí amb el seu llapis omplint-ho tot de gargots i explicant què li fa por: les aranyes, els gats, l’aigua, perdre’s, tenir un accident... por de tot (panofòbia!). Al final, però, la millor ajuda serà veure que, per petit i indefens que sigui, hi ha algú que té por d’ell!
Estic molt content de com ha anat, ja que crec que jo he estat molt millor com a mestre, i això s'ha notat en el "rendiment" dels infants, que han estat més atents durant més estona, i han participat de manera més activa i amb llibertat, i han estat capaços d'expressar-se obertament i explicant allò que sentien.
Finalment pel que fa als objectius, si ja en la primera sessió de contes, s'havien acomplert gairebé tots, en aquest cas podríem dir el mateix o fins i tot anar un punt més enllà, ja que tot ha sortit millor.
*La imtage
Ja ho deia Freddy Mercury en una cançó: It's a kind of magic...
*La cita
Siguin quins siguin els teus sentiments, et pertanyen només a tu, i mai seran iguals als de ningú altre, malgrat que concordin.
Vaig decidir explicar-ne un titulat De què té por el ratolí. És un llibre en el qual s'expliquen les pors que té un ratolí (que en alguns casos coincideixen amb les dels infants). Vaig decidir explicar aquest perquè volia que els infants parlessin una mica d'allò que els fa por, i que s'expressessin en aquest sentit i en poguèssim parlar.
Tot això està relacionat també amb els vincles afectius, perquè parlar d'aquests temes no sempre és senzill, i fa falta confiar en les persones amb les quals estàs, per a poder parlar obertament d'aquest tema que moltes vegades queda restringit a l'àmbit privat.
És evident que estem parlant d'una activitat feta amb infants de 2-3 anys i per tant no podem esperar que ens diguin que tenen agorofòbia, però sí que ens expliquin que li tenen por als bitxos perquè piquen, què fan quan tenen por (anar a buscar els pares), o què s'ha de fer per evitar quedar-se sol i perdre's (una de les pors del ratolí).
L'experiència que vaig tenir amb l'altra explicació del conte, i els errors que vaig cometre, em van servir per a, crec jo, fer-ho millor aquesta vegada. Així per exemple, el dibuix ha estat visible en tot moment, i he deixat que s'expressessin tot el que volguessin.
Pel que fa al tema d'expressar les seves pors, a mesura que anaven sortint alguna de les pors del ratolí, els hi preguntava si ells la compartien, i ells m'anaven responent. Al final de tot, he tornat a preguntar què era allò del qual tenen més por. Primer li he comentat a l'Esther que ens ho digués ella, i després he estat jo qui ha dit que tinc por a les alçades, a grans concentracions d'aigua i a les abelles.
Sabia molt bé que el primer nen que respongués, i quina fos la seva resposta, marcaria la tendència de les altres, o dit d'una manera, si el primer infant deia que tenia por a la foscor, tots dirien el mateix. I així va ser. A més a més l'opinió del primer es va veure afectada per quelcom que ens havia passat a primera hora, i és que va entrar una mosca de mida considerable a l'aula, i hi va haver infants que es van espantar. Per tant, van dir que els feien por els bitxos.
D'altra banda vull parlar sobre el conte, ja que trobo que és molt interessant.
El llibre s’obre amb la presentació de l’autora, que ens explica que “tothom té por d’alguna cosa” i que aquest llibre ens vol ajudar a superar-les. Per això, a cada pàgina ens presentarà una fòbia a alguna cosa i ens deixarà un espai perquè escribim, dibuixem o hi enganxem tot allò que ens ajudi a superar les nostres pors. Ja en aquesta primera pàgina veiem com es mira el text un ratolí amb un llapis. El ratolí és, de fet, qui fa servir aquest espai en blanc per parlar de les seves pors, així que ens trobem que el llibre... ja l’han fet servir!
Aquest ratolí ha seguit els consells de l’autora i ha dibuixat, escrit i enganxat les seves pors a les pàgines del llibre, a més de rossegar-lo, és clar. Fòbies reals (com l’aracnofòbia o la teratofòbia) i altres de no tant (com la no-sé-on-sóc-fòbia) tenen cadascuna la seva pàgina dedicada. I sí, hi ha un espai perquè en parlem, però per totes les pàgines es passeja el ratolí amb el seu llapis omplint-ho tot de gargots i explicant què li fa por: les aranyes, els gats, l’aigua, perdre’s, tenir un accident... por de tot (panofòbia!). Al final, però, la millor ajuda serà veure que, per petit i indefens que sigui, hi ha algú que té por d’ell!
Estic molt content de com ha anat, ja que crec que jo he estat molt millor com a mestre, i això s'ha notat en el "rendiment" dels infants, que han estat més atents durant més estona, i han participat de manera més activa i amb llibertat, i han estat capaços d'expressar-se obertament i explicant allò que sentien.
Finalment pel que fa als objectius, si ja en la primera sessió de contes, s'havien acomplert gairebé tots, en aquest cas podríem dir el mateix o fins i tot anar un punt més enllà, ja que tot ha sortit millor.
*La imtage
Ja ho deia Freddy Mercury en una cançó: It's a kind of magic...
*La cita
Siguin quins siguin els teus sentiments, et pertanyen només a tu, i mai seran iguals als de ningú altre, malgrat que concordin.
9.2. Activitat 4. Els massatges. Resultats i valoració (part 2)
A l’hora de fer aquesta segona part de l’activitat vaig pensar de fer les coses que no vaig fer l’altra vegada, per a poder fer un contrast i valorar com m’havia sortit millor.
El primer que he fet ha estat que avui no faríem la rotllana asseguts a la cadira, sinó asseguts al terra, per tenir més espai i no haver de moure les cadires després. Però he comés dos errors. El primer ha estat subsanat ràpid, i era que jo també m’havia assegut al terra, i era millor estar més elevats que ells, perquè així mai perden de vista el referent que és l’adult.
El segon ha estat que els hi he donat llibertat per seure on volguessin en lloc de col.locar-los jo. D’aquesta manera hi ha hagut problemes per guanyar la posició, buscar un lloc millor, etc. Els nens més espavilats es buscaven la vida, però els altres perdien l’interés i es posaven a fer una altra cosa.
Si l’altre dia tenien un objecte per a cadascú, avui només n’hi havia un per a cada dos. Ho he fet així, perquè la darrera ocasió, el fet que en tinguessin tots un, va fer que no hi hagués tanta interacció com jo m’esperava. I en cert punt ha estat positiu, perquè trobo que sí que hi ha hagut una major interacció entre els infants. Però per altra banda se m’ha girat una mica en contra. Ho dic perquè hi ha nens que sí que tenen la capacitat i saben compartir les coses i esperar el seu torn, però en canvi hi ha d’altres que no, i distorsionaven el funcionament de l’activitat ja que constantment volien tenir l’esponja i quan la tenien costava que la deixessin anar, s’enfadaven...
D’aquesta manera, com és normal, tenia dos grups, aquells que havien comprés en què consistia l’activitat i s’ho passaven bé i gaudien fent-la, i els altres que l’únic que volien era poder tenir l’esponja a les mans.
Això ha provocat que estés més centat a controlar aquells que no participaven correctament de l’activitat que aquells que sí. En aquests casos el que s’hauria de fer és centrar-se en aquell que ho fan bé per mirar d’engrescar els altres, però en la meva situació és difícil, ja que el fet que això no deixi de ser una avaluació per nosaltres, provoca que mirem sempre que tot surti a la perfecció. En aquest sentit, no ha passat, per exemple que els nens que no participaven no molestessin els altres i els poguessis deixar a la seva, sinó que afectaven el funcionament dels altres. Per tant era una situació complicada de resoldre.
A banda d’això, el que he fet avui també, ha estat baixar les persianes per crear un ambient més relaxat.
La cosa ha estat senzilla. Realment va ser positiu fer una activitat similar l’altre dia, perquè en tot moment sabien què havien de fer. Tot i així, després de repartir els càrrecs, he preguntat si recordaven què havíem fet l’altre dia amb les plomes, i he explicat que avui faríem el mateix però amb esponges, i m’he limitat a dir les diferències que hi havia entre tots dos dies.
En fi, estic més content que la setmana passada, perquè aquest cop sí que hi ha hagut en molts casos una veritable interacció, i unes ganes de fer el massatge al company i ajudar-lo. En aquest sentit, com es veurà a les fotos, hi havia nens que realment estaven relaxats.
Pel que fa als objectius, ha passat el mateix que en l'anterior sessió de massatges.
*La imatge
En futbol no va poder ser, però sí en basket. Campions d'Europa!
*La cita
Els micos són massa bons com perquè l'home pugui descendir d'ells
El primer que he fet ha estat que avui no faríem la rotllana asseguts a la cadira, sinó asseguts al terra, per tenir més espai i no haver de moure les cadires després. Però he comés dos errors. El primer ha estat subsanat ràpid, i era que jo també m’havia assegut al terra, i era millor estar més elevats que ells, perquè així mai perden de vista el referent que és l’adult.
El segon ha estat que els hi he donat llibertat per seure on volguessin en lloc de col.locar-los jo. D’aquesta manera hi ha hagut problemes per guanyar la posició, buscar un lloc millor, etc. Els nens més espavilats es buscaven la vida, però els altres perdien l’interés i es posaven a fer una altra cosa.
Si l’altre dia tenien un objecte per a cadascú, avui només n’hi havia un per a cada dos. Ho he fet així, perquè la darrera ocasió, el fet que en tinguessin tots un, va fer que no hi hagués tanta interacció com jo m’esperava. I en cert punt ha estat positiu, perquè trobo que sí que hi ha hagut una major interacció entre els infants. Però per altra banda se m’ha girat una mica en contra. Ho dic perquè hi ha nens que sí que tenen la capacitat i saben compartir les coses i esperar el seu torn, però en canvi hi ha d’altres que no, i distorsionaven el funcionament de l’activitat ja que constantment volien tenir l’esponja i quan la tenien costava que la deixessin anar, s’enfadaven...
D’aquesta manera, com és normal, tenia dos grups, aquells que havien comprés en què consistia l’activitat i s’ho passaven bé i gaudien fent-la, i els altres que l’únic que volien era poder tenir l’esponja a les mans.
Això ha provocat que estés més centat a controlar aquells que no participaven correctament de l’activitat que aquells que sí. En aquests casos el que s’hauria de fer és centrar-se en aquell que ho fan bé per mirar d’engrescar els altres, però en la meva situació és difícil, ja que el fet que això no deixi de ser una avaluació per nosaltres, provoca que mirem sempre que tot surti a la perfecció. En aquest sentit, no ha passat, per exemple que els nens que no participaven no molestessin els altres i els poguessis deixar a la seva, sinó que afectaven el funcionament dels altres. Per tant era una situació complicada de resoldre.
A banda d’això, el que he fet avui també, ha estat baixar les persianes per crear un ambient més relaxat.
La cosa ha estat senzilla. Realment va ser positiu fer una activitat similar l’altre dia, perquè en tot moment sabien què havien de fer. Tot i així, després de repartir els càrrecs, he preguntat si recordaven què havíem fet l’altre dia amb les plomes, i he explicat que avui faríem el mateix però amb esponges, i m’he limitat a dir les diferències que hi havia entre tots dos dies.
En fi, estic més content que la setmana passada, perquè aquest cop sí que hi ha hagut en molts casos una veritable interacció, i unes ganes de fer el massatge al company i ajudar-lo. En aquest sentit, com es veurà a les fotos, hi havia nens que realment estaven relaxats.
Pel que fa als objectius, ha passat el mateix que en l'anterior sessió de massatges.
*La imatge
En futbol no va poder ser, però sí en basket. Campions d'Europa!
*La cita
Els micos són massa bons com perquè l'home pugui descendir d'ells
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
