El primer de tot que hem de fer és separar l’experiència general viscuda durant tot el curs, i aquella relacionada amb la posada en pràctica de la unitat didàctica.
Primer parlaré una mica sobre la meva estada en general. Més o menys ja ho vaig comentar en les conclusions del pràcticum III, però m’hi refermo. Tota aquesta experiència ha esta molt profitosa perquè m’ha servit de presa de contacte amb tot un món que fins ara m’era del tot desconegut.
Un món on a tota la tasca educativa se li suma una nova vessant assistencial, que sí bé és necessària en tota la vida educativa dels infants, a aquestes edats agafa un paper molt més important.
Aquest aprenentatge d’aquesta tasca, com ja he dit més assistencial, crec que m’ha ajudat a fer-me, no tan sols millor mestre, sinó també millor persona, més madura, adulta i completa. En definitiva per estar més preparat que mai per al meu futur, ja sigui en el món educatiu, o en la vida en general.
Pel que fa les valoracions de la meva unitat didàctica, evidentment no pretenia que en aquesta meva primera experiència amb infants d’EB tot sortís perfecte, perquè això podria voler dir 3 coses: que tinc molta sort (descartat), que en realitat sóc un geni (descartat), que les mes expectatives són molt baixes (descartat). Així doncs, en aquest cas, allò que ens han dit al llarg de la vida en moltíssimes ocasions, que cal i s’ha d’aprendre dels errors, en el meu cas ha estat totalment cert.
De fet, deixant de banda que les activitats hagin sortit millor o pitjor, d’allò que estic més satisfet de la meva actuació, és la capacitat que he tingut, com a mínim a mitja termini, de canviar les coses que no havien sortit bé, i aprendre’n d’elles, per a millorar en la següent ocasió. I això s’ha vist clarament en les activitats dels massatges en les quals m’he anat quedant amb allò bo i canviant el que no havia sortit bé, fins a donar amb la tecla adequad i fer una activitat al nivell de les expectatives que m’havia creat.
Que d’alguna forma no m’hagi rendit amb l’activitat i l’hagi intentat dur a terme fins el final malgrat els entrebancs, no vol dir que només em quedi amb això. M’he reafirmat en alguns dels meus defectes. El primer d’ells, que d’altra banda em preocupa relativament perquè entenc que d’alguna forma s’assoleix amb la pràctica i l’experiència, és tenir la capacitat de reflexió i millora que he demostrat però de manera més immediata, és a dir, ser capaç de canviar el rumb d’una activitat en el mateix moment que es duu a terme o ser capaç d’improvisar. D’altra banda, com ja he dit, era complicat, perquè com a estudiants i persones avaluades, tenim una mica en ment que s’ha de fer allò, allò i allò altre que tens planejat perquè l’activitat surti com tu vols i tens escrit en un paper.
Un altre defecte seria el fet tenir més traça amb alguna habilitat concreta com explicar contes.
Jo a mi mateix em faig una pregunta. Coneixent els resultats a posteriori, tornaria a fer aquesta unitat didàctica amb infants d’aquesta edat? La resposta és complicada. La idea de la unitat didàctica segurament sí, la manera de fer-la segurament no. I la raó és senzilla. El referent que jo tenia d’aquestes activitats, era haver-la vist realitzar amb infants de P3. Per tant, vaig pensar que adaptada una mica, amb infants d’un any menys, també seria totalment factible.
Precisament aquest ha estat potser un dels errors més grans que he comés, que tot i estar amb nens de 2-3 anys i conèixer en la majoria dels casos les habilitats i capacitats generals, creure que en casos concrets com en el de les activitats que havia pensat, podrien “rendir” com infants de 3-4 anys. S’ha vist que en alguna activitat sí que ha estat possible, en d’altres no amb alguns infants i amb d’altres sí. Falta saber fins a quin punt si amb el “jo del futur” amb més recursos i habilitats fruit de l’experiència, l’activitat, plantejada de la mateix manera, hauria sortir millor.
Ara però, el referent que tinc és ja amb infants de l’edat, i per tant en el cas de tornar-la a plantejar, la cosa seria diferent, ja que partiria d’una experìencia prèvia, pròpia i adequada, i m’aventuro a dir que tot sortiria millor.
Pel que fa als objectius generals que m’havia plentejat al principi de tots, si hi fem una ullada, crec que dels 8 que hi havia, 5 com a mínim s’han acomplert gairebé al 100%, per tant en aquest sentit estic molt content. Sense oblidar aquells que de manera més concreta en plantejava a cada activitat i he anat comentant de manera general a cada valoració de la sessió.
En definitiva, en cap cas m’ofusco perquè els resultats no hagin estat potser tan bons, o més que bons, similars a la meva previsió inicial, ja que com he dit abans, és la meva primera experiència, i no es pot pretendre fer-ho tot bé a la primera, i sempre hi ha coses que surten bé, i d’altres que no, i l’important és quedar-se amb les bones i aprendre’n de les dolentes per millorar i poder dur a terme dia a dia una pràctica educativa millor.
I això és amb el que em quedo. He aprés molt al llarg de tot el curs i les experiències viscudes, també amb la posada en pràctica de la meva unitat, i el més important, que m’he divertit preparant les coses, fent-les,i gaudint-les amb els infants, al mateix temps que ells també les gaudien.
Per acabar vull donar les gràcies primer de tot a tot el personal de l’escola per haver-me tractat com un més des del primer dia, per haver-me ajudat sempre que ho necessitat i per hver contribuït de forma decisiva a la meva formació. També vull donar les gràcies a les famílies dels infants, per haver confiat en mi, explicar-me coses i en definitiva deixar-me ser partícep del creixement i desenvolupament dels seus fills i filles. I finalment també donar les gràcies a l’Agnès, per haver-me donat en tot moment llibertat per fer allò que crèiem convenient, per la seva comprensió, flexibilitat, i en general per haver-me tutoritzat tan bé i ser capaç de posar èmfasi sempre en allò que ens calia observar o fer. Gràcies a tots.
He participat a l'obra de Sant Jordi de l'AMPA!
Cliqueu a la imatge per veure una presentació de l'obra
divendres, 21 de maig del 2010
dijous, 20 de maig del 2010
11. Activitat 4. Els massatges (part 3). Resultats i valoracions
Podríem dir que finalment a la tercera ha estat la vençuda, i finalment he quedat totalment satisfet de l’activitat dels massatges, que aquest cop he realitzat amb un body milk.
Per a preparar-ho, aquest cop, vaig introduir un nou canvi per mirar a veure si la cosa funcionava millor. Així doncs, aquest cop he dividit al classe en dos grups de 8 nens. Mentre uns estaven amb mi posant la crema, els altres estaven a fora a la SUM jugant amb les safates d’experimentació.
El fet de tenir un grup més rediït ha ajudat a crear un ambient més tranquil, i a poder estar més pendent de tots els infants, ja que estant asseguts al terra, tots els tenia a prop meu.
Ha sortit tot molt bé, els hi he explicat que avui ens faríem un massatge amb crema i a tots els hi ha encantat la idea. Això s’ha fet palès en la total i abosluta predisposició que han mostrat en tot moment, ja que es morien de ganes tant de posar crema al company com que els en possesin, tot i que crec que mostraven més interés per posar-ne als companys. Fins i tot en alguns moments me n’han posat a mi..
Tots han tingut paciència per esperar el seu torn, tractaven amb delicadesa els seus companys i fins i tot els preguntaven on volien que els hi posés crema. A més a més, no s’aixecaven, estaven tranquils, i en alguns casos actuaven sense que jo digués res, ja que ells mateixos agafaven la crema i decidien a qui volien posar-se.
En la majoria de casos, he hagut de parar els infants perquè si hagués estat per ells, s’hi haurien estat molta estona, i no en disposàvem de tota la que haurien volgut, i tot i així ens hi hem estat una mitja hora ben bona. A més a més durant la resta del dia alguns d’ells m’han anat demanant que volien més crema.
Ja ho desenvoluparé més en les conclusions finals, però crec que les decisions i canvis que he anat prenent en el funcionament de l’activitat han estat un encert.
Aquest cop, pel que fa als objectius, no només s'han acomplert els de l'area de descoberta de l'entorn natural i social, sinó també tots aquells procedimentals de l'àrea de descoberta d'un mateix i els actitudinals de l'àrea d'intercomunicació i llenguatge.
Clica la imatge per descarregar una presentació
*La imatge
El més gran de tots
*La cita
La televisió ha fet maravelles per la meva cultura. Quan algú encén la televisió, vaig a l'habitació i em llegeixo un bon llibre.
Per a preparar-ho, aquest cop, vaig introduir un nou canvi per mirar a veure si la cosa funcionava millor. Així doncs, aquest cop he dividit al classe en dos grups de 8 nens. Mentre uns estaven amb mi posant la crema, els altres estaven a fora a la SUM jugant amb les safates d’experimentació.
El fet de tenir un grup més rediït ha ajudat a crear un ambient més tranquil, i a poder estar més pendent de tots els infants, ja que estant asseguts al terra, tots els tenia a prop meu.
Ha sortit tot molt bé, els hi he explicat que avui ens faríem un massatge amb crema i a tots els hi ha encantat la idea. Això s’ha fet palès en la total i abosluta predisposició que han mostrat en tot moment, ja que es morien de ganes tant de posar crema al company com que els en possesin, tot i que crec que mostraven més interés per posar-ne als companys. Fins i tot en alguns moments me n’han posat a mi..
Tots han tingut paciència per esperar el seu torn, tractaven amb delicadesa els seus companys i fins i tot els preguntaven on volien que els hi posés crema. A més a més, no s’aixecaven, estaven tranquils, i en alguns casos actuaven sense que jo digués res, ja que ells mateixos agafaven la crema i decidien a qui volien posar-se.
En la majoria de casos, he hagut de parar els infants perquè si hagués estat per ells, s’hi haurien estat molta estona, i no en disposàvem de tota la que haurien volgut, i tot i així ens hi hem estat una mitja hora ben bona. A més a més durant la resta del dia alguns d’ells m’han anat demanant que volien més crema.
Ja ho desenvoluparé més en les conclusions finals, però crec que les decisions i canvis que he anat prenent en el funcionament de l’activitat han estat un encert.
Aquest cop, pel que fa als objectius, no només s'han acomplert els de l'area de descoberta de l'entorn natural i social, sinó també tots aquells procedimentals de l'àrea de descoberta d'un mateix i els actitudinals de l'àrea d'intercomunicació i llenguatge.
Clica la imatge per descarregar una presentació*La imatge
El més gran de tots
*La cita
La televisió ha fet maravelles per la meva cultura. Quan algú encén la televisió, vaig a l'habitació i em llegeixo un bon llibre.
dijous, 13 de maig del 2010
10. Activitat 1. El conte (part 2). Resultats i valoracions
Els resultats generals que vaig obtenir de l'activitat dels massatges (bons però no tant com m'esperava), van fer que decidís fer una sessió menys de massatges i fer alguna altra activitat. Per això vaig triar llegir un conte, perquè és un dels meus punts febles que he de millorar, i tenia ganes d'explicar-ne un.
Vaig decidir explicar-ne un titulat De què té por el ratolí. És un llibre en el qual s'expliquen les pors que té un ratolí (que en alguns casos coincideixen amb les dels infants). Vaig decidir explicar aquest perquè volia que els infants parlessin una mica d'allò que els fa por, i que s'expressessin en aquest sentit i en poguèssim parlar.
Tot això està relacionat també amb els vincles afectius, perquè parlar d'aquests temes no sempre és senzill, i fa falta confiar en les persones amb les quals estàs, per a poder parlar obertament d'aquest tema que moltes vegades queda restringit a l'àmbit privat.
És evident que estem parlant d'una activitat feta amb infants de 2-3 anys i per tant no podem esperar que ens diguin que tenen agorofòbia, però sí que ens expliquin que li tenen por als bitxos perquè piquen, què fan quan tenen por (anar a buscar els pares), o què s'ha de fer per evitar quedar-se sol i perdre's (una de les pors del ratolí).
L'experiència que vaig tenir amb l'altra explicació del conte, i els errors que vaig cometre, em van servir per a, crec jo, fer-ho millor aquesta vegada. Així per exemple, el dibuix ha estat visible en tot moment, i he deixat que s'expressessin tot el que volguessin.
Pel que fa al tema d'expressar les seves pors, a mesura que anaven sortint alguna de les pors del ratolí, els hi preguntava si ells la compartien, i ells m'anaven responent. Al final de tot, he tornat a preguntar què era allò del qual tenen més por. Primer li he comentat a l'Esther que ens ho digués ella, i després he estat jo qui ha dit que tinc por a les alçades, a grans concentracions d'aigua i a les abelles.
Sabia molt bé que el primer nen que respongués, i quina fos la seva resposta, marcaria la tendència de les altres, o dit d'una manera, si el primer infant deia que tenia por a la foscor, tots dirien el mateix. I així va ser. A més a més l'opinió del primer es va veure afectada per quelcom que ens havia passat a primera hora, i és que va entrar una mosca de mida considerable a l'aula, i hi va haver infants que es van espantar. Per tant, van dir que els feien por els bitxos.
D'altra banda vull parlar sobre el conte, ja que trobo que és molt interessant.
El llibre s’obre amb la presentació de l’autora, que ens explica que “tothom té por d’alguna cosa” i que aquest llibre ens vol ajudar a superar-les. Per això, a cada pàgina ens presentarà una fòbia a alguna cosa i ens deixarà un espai perquè escribim, dibuixem o hi enganxem tot allò que ens ajudi a superar les nostres pors. Ja en aquesta primera pàgina veiem com es mira el text un ratolí amb un llapis. El ratolí és, de fet, qui fa servir aquest espai en blanc per parlar de les seves pors, així que ens trobem que el llibre... ja l’han fet servir!
Aquest ratolí ha seguit els consells de l’autora i ha dibuixat, escrit i enganxat les seves pors a les pàgines del llibre, a més de rossegar-lo, és clar. Fòbies reals (com l’aracnofòbia o la teratofòbia) i altres de no tant (com la no-sé-on-sóc-fòbia) tenen cadascuna la seva pàgina dedicada. I sí, hi ha un espai perquè en parlem, però per totes les pàgines es passeja el ratolí amb el seu llapis omplint-ho tot de gargots i explicant què li fa por: les aranyes, els gats, l’aigua, perdre’s, tenir un accident... por de tot (panofòbia!). Al final, però, la millor ajuda serà veure que, per petit i indefens que sigui, hi ha algú que té por d’ell!
Estic molt content de com ha anat, ja que crec que jo he estat molt millor com a mestre, i això s'ha notat en el "rendiment" dels infants, que han estat més atents durant més estona, i han participat de manera més activa i amb llibertat, i han estat capaços d'expressar-se obertament i explicant allò que sentien.
Finalment pel que fa als objectius, si ja en la primera sessió de contes, s'havien acomplert gairebé tots, en aquest cas podríem dir el mateix o fins i tot anar un punt més enllà, ja que tot ha sortit millor.
*La imtage
Ja ho deia Freddy Mercury en una cançó: It's a kind of magic...
*La cita
Siguin quins siguin els teus sentiments, et pertanyen només a tu, i mai seran iguals als de ningú altre, malgrat que concordin.
Vaig decidir explicar-ne un titulat De què té por el ratolí. És un llibre en el qual s'expliquen les pors que té un ratolí (que en alguns casos coincideixen amb les dels infants). Vaig decidir explicar aquest perquè volia que els infants parlessin una mica d'allò que els fa por, i que s'expressessin en aquest sentit i en poguèssim parlar.
Tot això està relacionat també amb els vincles afectius, perquè parlar d'aquests temes no sempre és senzill, i fa falta confiar en les persones amb les quals estàs, per a poder parlar obertament d'aquest tema que moltes vegades queda restringit a l'àmbit privat.
És evident que estem parlant d'una activitat feta amb infants de 2-3 anys i per tant no podem esperar que ens diguin que tenen agorofòbia, però sí que ens expliquin que li tenen por als bitxos perquè piquen, què fan quan tenen por (anar a buscar els pares), o què s'ha de fer per evitar quedar-se sol i perdre's (una de les pors del ratolí).
L'experiència que vaig tenir amb l'altra explicació del conte, i els errors que vaig cometre, em van servir per a, crec jo, fer-ho millor aquesta vegada. Així per exemple, el dibuix ha estat visible en tot moment, i he deixat que s'expressessin tot el que volguessin.
Pel que fa al tema d'expressar les seves pors, a mesura que anaven sortint alguna de les pors del ratolí, els hi preguntava si ells la compartien, i ells m'anaven responent. Al final de tot, he tornat a preguntar què era allò del qual tenen més por. Primer li he comentat a l'Esther que ens ho digués ella, i després he estat jo qui ha dit que tinc por a les alçades, a grans concentracions d'aigua i a les abelles.
Sabia molt bé que el primer nen que respongués, i quina fos la seva resposta, marcaria la tendència de les altres, o dit d'una manera, si el primer infant deia que tenia por a la foscor, tots dirien el mateix. I així va ser. A més a més l'opinió del primer es va veure afectada per quelcom que ens havia passat a primera hora, i és que va entrar una mosca de mida considerable a l'aula, i hi va haver infants que es van espantar. Per tant, van dir que els feien por els bitxos.
D'altra banda vull parlar sobre el conte, ja que trobo que és molt interessant.
El llibre s’obre amb la presentació de l’autora, que ens explica que “tothom té por d’alguna cosa” i que aquest llibre ens vol ajudar a superar-les. Per això, a cada pàgina ens presentarà una fòbia a alguna cosa i ens deixarà un espai perquè escribim, dibuixem o hi enganxem tot allò que ens ajudi a superar les nostres pors. Ja en aquesta primera pàgina veiem com es mira el text un ratolí amb un llapis. El ratolí és, de fet, qui fa servir aquest espai en blanc per parlar de les seves pors, així que ens trobem que el llibre... ja l’han fet servir!
Aquest ratolí ha seguit els consells de l’autora i ha dibuixat, escrit i enganxat les seves pors a les pàgines del llibre, a més de rossegar-lo, és clar. Fòbies reals (com l’aracnofòbia o la teratofòbia) i altres de no tant (com la no-sé-on-sóc-fòbia) tenen cadascuna la seva pàgina dedicada. I sí, hi ha un espai perquè en parlem, però per totes les pàgines es passeja el ratolí amb el seu llapis omplint-ho tot de gargots i explicant què li fa por: les aranyes, els gats, l’aigua, perdre’s, tenir un accident... por de tot (panofòbia!). Al final, però, la millor ajuda serà veure que, per petit i indefens que sigui, hi ha algú que té por d’ell!
Estic molt content de com ha anat, ja que crec que jo he estat molt millor com a mestre, i això s'ha notat en el "rendiment" dels infants, que han estat més atents durant més estona, i han participat de manera més activa i amb llibertat, i han estat capaços d'expressar-se obertament i explicant allò que sentien.
Finalment pel que fa als objectius, si ja en la primera sessió de contes, s'havien acomplert gairebé tots, en aquest cas podríem dir el mateix o fins i tot anar un punt més enllà, ja que tot ha sortit millor.
*La imtage
Ja ho deia Freddy Mercury en una cançó: It's a kind of magic...
*La cita
Siguin quins siguin els teus sentiments, et pertanyen només a tu, i mai seran iguals als de ningú altre, malgrat que concordin.
9.2. Activitat 4. Els massatges. Resultats i valoració (part 2)
A l’hora de fer aquesta segona part de l’activitat vaig pensar de fer les coses que no vaig fer l’altra vegada, per a poder fer un contrast i valorar com m’havia sortit millor.
El primer que he fet ha estat que avui no faríem la rotllana asseguts a la cadira, sinó asseguts al terra, per tenir més espai i no haver de moure les cadires després. Però he comés dos errors. El primer ha estat subsanat ràpid, i era que jo també m’havia assegut al terra, i era millor estar més elevats que ells, perquè així mai perden de vista el referent que és l’adult.
El segon ha estat que els hi he donat llibertat per seure on volguessin en lloc de col.locar-los jo. D’aquesta manera hi ha hagut problemes per guanyar la posició, buscar un lloc millor, etc. Els nens més espavilats es buscaven la vida, però els altres perdien l’interés i es posaven a fer una altra cosa.
Si l’altre dia tenien un objecte per a cadascú, avui només n’hi havia un per a cada dos. Ho he fet així, perquè la darrera ocasió, el fet que en tinguessin tots un, va fer que no hi hagués tanta interacció com jo m’esperava. I en cert punt ha estat positiu, perquè trobo que sí que hi ha hagut una major interacció entre els infants. Però per altra banda se m’ha girat una mica en contra. Ho dic perquè hi ha nens que sí que tenen la capacitat i saben compartir les coses i esperar el seu torn, però en canvi hi ha d’altres que no, i distorsionaven el funcionament de l’activitat ja que constantment volien tenir l’esponja i quan la tenien costava que la deixessin anar, s’enfadaven...
D’aquesta manera, com és normal, tenia dos grups, aquells que havien comprés en què consistia l’activitat i s’ho passaven bé i gaudien fent-la, i els altres que l’únic que volien era poder tenir l’esponja a les mans.
Això ha provocat que estés més centat a controlar aquells que no participaven correctament de l’activitat que aquells que sí. En aquests casos el que s’hauria de fer és centrar-se en aquell que ho fan bé per mirar d’engrescar els altres, però en la meva situació és difícil, ja que el fet que això no deixi de ser una avaluació per nosaltres, provoca que mirem sempre que tot surti a la perfecció. En aquest sentit, no ha passat, per exemple que els nens que no participaven no molestessin els altres i els poguessis deixar a la seva, sinó que afectaven el funcionament dels altres. Per tant era una situació complicada de resoldre.
A banda d’això, el que he fet avui també, ha estat baixar les persianes per crear un ambient més relaxat.
La cosa ha estat senzilla. Realment va ser positiu fer una activitat similar l’altre dia, perquè en tot moment sabien què havien de fer. Tot i així, després de repartir els càrrecs, he preguntat si recordaven què havíem fet l’altre dia amb les plomes, i he explicat que avui faríem el mateix però amb esponges, i m’he limitat a dir les diferències que hi havia entre tots dos dies.
En fi, estic més content que la setmana passada, perquè aquest cop sí que hi ha hagut en molts casos una veritable interacció, i unes ganes de fer el massatge al company i ajudar-lo. En aquest sentit, com es veurà a les fotos, hi havia nens que realment estaven relaxats.
Pel que fa als objectius, ha passat el mateix que en l'anterior sessió de massatges.
*La imatge
En futbol no va poder ser, però sí en basket. Campions d'Europa!
*La cita
Els micos són massa bons com perquè l'home pugui descendir d'ells
El primer que he fet ha estat que avui no faríem la rotllana asseguts a la cadira, sinó asseguts al terra, per tenir més espai i no haver de moure les cadires després. Però he comés dos errors. El primer ha estat subsanat ràpid, i era que jo també m’havia assegut al terra, i era millor estar més elevats que ells, perquè així mai perden de vista el referent que és l’adult.
El segon ha estat que els hi he donat llibertat per seure on volguessin en lloc de col.locar-los jo. D’aquesta manera hi ha hagut problemes per guanyar la posició, buscar un lloc millor, etc. Els nens més espavilats es buscaven la vida, però els altres perdien l’interés i es posaven a fer una altra cosa.
Si l’altre dia tenien un objecte per a cadascú, avui només n’hi havia un per a cada dos. Ho he fet així, perquè la darrera ocasió, el fet que en tinguessin tots un, va fer que no hi hagués tanta interacció com jo m’esperava. I en cert punt ha estat positiu, perquè trobo que sí que hi ha hagut una major interacció entre els infants. Però per altra banda se m’ha girat una mica en contra. Ho dic perquè hi ha nens que sí que tenen la capacitat i saben compartir les coses i esperar el seu torn, però en canvi hi ha d’altres que no, i distorsionaven el funcionament de l’activitat ja que constantment volien tenir l’esponja i quan la tenien costava que la deixessin anar, s’enfadaven...
D’aquesta manera, com és normal, tenia dos grups, aquells que havien comprés en què consistia l’activitat i s’ho passaven bé i gaudien fent-la, i els altres que l’únic que volien era poder tenir l’esponja a les mans.
Això ha provocat que estés més centat a controlar aquells que no participaven correctament de l’activitat que aquells que sí. En aquests casos el que s’hauria de fer és centrar-se en aquell que ho fan bé per mirar d’engrescar els altres, però en la meva situació és difícil, ja que el fet que això no deixi de ser una avaluació per nosaltres, provoca que mirem sempre que tot surti a la perfecció. En aquest sentit, no ha passat, per exemple que els nens que no participaven no molestessin els altres i els poguessis deixar a la seva, sinó que afectaven el funcionament dels altres. Per tant era una situació complicada de resoldre.
A banda d’això, el que he fet avui també, ha estat baixar les persianes per crear un ambient més relaxat.
La cosa ha estat senzilla. Realment va ser positiu fer una activitat similar l’altre dia, perquè en tot moment sabien què havien de fer. Tot i així, després de repartir els càrrecs, he preguntat si recordaven què havíem fet l’altre dia amb les plomes, i he explicat que avui faríem el mateix però amb esponges, i m’he limitat a dir les diferències que hi havia entre tots dos dies.
En fi, estic més content que la setmana passada, perquè aquest cop sí que hi ha hagut en molts casos una veritable interacció, i unes ganes de fer el massatge al company i ajudar-lo. En aquest sentit, com es veurà a les fotos, hi havia nens que realment estaven relaxats.
Pel que fa als objectius, ha passat el mateix que en l'anterior sessió de massatges.
*La imatge
En futbol no va poder ser, però sí en basket. Campions d'Europa!
*La cita
Els micos són massa bons com perquè l'home pugui descendir d'ells
divendres, 30 d’abril del 2010
9.1. Activitat 4. Els massatges. Resultats i valoracions (part 1)
Aquesta primera presa de contacte m’ha servit sobretot per a aprendre de cara a les posteriors sessions.
Abans de fer l’activitat he repartit els càrrecs d’avui. El primer que he fet ha estat mostrar als infant què havia portat. Quan han vist les plomes s’han posat molt contents. Llavors els he explicat que amb aquest plomes ens faríem un petit massatge per la cara i els braços, tot escoltant una música relaxant, i que per tant havíem d’estar assegust, en silenci i si volien amb els ulls tancats. Quan he posat la música he anat un per un passant una mica la ploma per les seves cares a tall d'exemple . Quan he acabat jo, he preguntat si algú ho volia fer. Molts ho volien fer, i he hagut de triar-ne un. He triat un nen que habitualment és tímid per a participar d’aquestes coses, i m’ha sorprés que es prestés com a voluntari. Tot i això al final li ha pogut la vergonya i només ha fet fins a la meitat de la rotllana i acompanyat per mi. La segona meitat de la rotllana l’ha fet un altre infant.
Un cop això he explicat que donaria unes plomes a cadascú i que podien fer un massatge als seus companys. Al principi la cosa rutllava bé, ja que si bé alguns no feien el massatge a un company, com a mínim s’el feien a si mateixos o a l’Esther i un servidor. Al cap d’una estona, com és normal, ha començat a dispersar-se i esverar-se i hem hagut de parar per a fer una altra activitat.
He trobat molt encertat el primer torn que he fet jo, perquè així els he permés veure com s’havia de fer més o menys.
El principal error que he comès ha estat fer-ho amb ells asseguts a la cadira, ja que és el costum de fer-ho així cada dia i tampoc creia que fos necessari estar al terra asseguts. Necessari tampoc ho és, però sí millor per comoditat.
Com que avui ho he fet amb plomes, n’he donat una a cada infant. No sé si hauria estat millor no donar-ne a tots. El problema que hi ha hagut amb el fet de donar-ne una a cadascun és que alguns infants s’han quedat jugant amb la seva pròpia, enlloc de fer el massatge als altres infants. Per la seva banda si no els hi arribo a donar una a cadascú, potser s’haurien estat barallant per aconseguir-ne una, però hauria aconseguit que estiguessin més pendents de l’activitat ni que fos pel simple fet de poder agafar la ploma. A més, com que s’haurien format grupets, potser m’haurien estat més fàcils de controlar. A la propera sessió no donaré un element a cada infants i veuré com surt la cosa i em decantaré per una opció o una altra.
Com ja he dit alguns dels infants s’han limitat a fer-se el massatge a ells mateixos, cosa que evidentment en cap cas m’ha semblata malament ni he intentat corregir. Aquesta és també una bona manera d’explorar i conèixer el seu cos i les seves sensacions.
Hi ha hagut el problema que alguns dels infants són massa gelosos de si mateixos, i no els hi feia res que fos jo qui els hi fes el massatge, però en canvi no volien que ho fes un altre company.
D’altra banda, també hi ha hagut força infants que ens han vingut a fer massatges amb les plomes a mi i a l’Esther. Ho trobo lògic, perquè és una forma de demostrar-nos l’estima i buscar l’aprovació d’allò que fan. En cap cas tampoc ho he corregit, perquè aquest és també un dels objectius que cerco, que més enllà d’enfortir els vincles amb els altres infants, se sentin orgullosos de si mateixos i amb l’autoestima alta per haver fet alguna cosa maca pels altres.
De cara a la propera sessió, explicaré una mica més com fer o què es pot fer amb l’objecte que els poso a disposició, Avui no ho he fet, perquè no he cregut convenient fer-ho, ja que creia que amb l’exemple general n’hi hauria prou, i que fer passar una ploma pels braços i la cara, tampoc requeria gaire explicació.
Pel que fa als objectius que m'havia proposat, trobo que sobretot s'han acomplert els de descoberta de l'entorn natural i social, que d'altres banda eren els principals, ja que els altres quedaven en un pla més secundari, sobretot els de l'àrea d'intercomunicació i llenguatge. Que no fossin principals, en cap cas vol dir que no s'hagin assolit ni molt menys, si bé és cert, que no ha estat poassible en un nombre tan gran.
*La imatge
Un altre any serà.
*La cita
Si coneixes els altres i et coneixes a tu mateix, ni en cent batalles correràs perill; si no coneixes els altres, però et coneixes a tu mateix, perdràs una batalla i en guanyaràs una altra; si no coneixes als altres ni et coneixes a tu mateix, correràs perill en cada batalla.
Abans de fer l’activitat he repartit els càrrecs d’avui. El primer que he fet ha estat mostrar als infant què havia portat. Quan han vist les plomes s’han posat molt contents. Llavors els he explicat que amb aquest plomes ens faríem un petit massatge per la cara i els braços, tot escoltant una música relaxant, i que per tant havíem d’estar assegust, en silenci i si volien amb els ulls tancats. Quan he posat la música he anat un per un passant una mica la ploma per les seves cares a tall d'exemple . Quan he acabat jo, he preguntat si algú ho volia fer. Molts ho volien fer, i he hagut de triar-ne un. He triat un nen que habitualment és tímid per a participar d’aquestes coses, i m’ha sorprés que es prestés com a voluntari. Tot i això al final li ha pogut la vergonya i només ha fet fins a la meitat de la rotllana i acompanyat per mi. La segona meitat de la rotllana l’ha fet un altre infant.
Un cop això he explicat que donaria unes plomes a cadascú i que podien fer un massatge als seus companys. Al principi la cosa rutllava bé, ja que si bé alguns no feien el massatge a un company, com a mínim s’el feien a si mateixos o a l’Esther i un servidor. Al cap d’una estona, com és normal, ha començat a dispersar-se i esverar-se i hem hagut de parar per a fer una altra activitat.
He trobat molt encertat el primer torn que he fet jo, perquè així els he permés veure com s’havia de fer més o menys.
El principal error que he comès ha estat fer-ho amb ells asseguts a la cadira, ja que és el costum de fer-ho així cada dia i tampoc creia que fos necessari estar al terra asseguts. Necessari tampoc ho és, però sí millor per comoditat.
Com que avui ho he fet amb plomes, n’he donat una a cada infant. No sé si hauria estat millor no donar-ne a tots. El problema que hi ha hagut amb el fet de donar-ne una a cadascun és que alguns infants s’han quedat jugant amb la seva pròpia, enlloc de fer el massatge als altres infants. Per la seva banda si no els hi arribo a donar una a cadascú, potser s’haurien estat barallant per aconseguir-ne una, però hauria aconseguit que estiguessin més pendents de l’activitat ni que fos pel simple fet de poder agafar la ploma. A més, com que s’haurien format grupets, potser m’haurien estat més fàcils de controlar. A la propera sessió no donaré un element a cada infants i veuré com surt la cosa i em decantaré per una opció o una altra.
Com ja he dit alguns dels infants s’han limitat a fer-se el massatge a ells mateixos, cosa que evidentment en cap cas m’ha semblata malament ni he intentat corregir. Aquesta és també una bona manera d’explorar i conèixer el seu cos i les seves sensacions.
Hi ha hagut el problema que alguns dels infants són massa gelosos de si mateixos, i no els hi feia res que fos jo qui els hi fes el massatge, però en canvi no volien que ho fes un altre company.
D’altra banda, també hi ha hagut força infants que ens han vingut a fer massatges amb les plomes a mi i a l’Esther. Ho trobo lògic, perquè és una forma de demostrar-nos l’estima i buscar l’aprovació d’allò que fan. En cap cas tampoc ho he corregit, perquè aquest és també un dels objectius que cerco, que més enllà d’enfortir els vincles amb els altres infants, se sentin orgullosos de si mateixos i amb l’autoestima alta per haver fet alguna cosa maca pels altres.
De cara a la propera sessió, explicaré una mica més com fer o què es pot fer amb l’objecte que els poso a disposició, Avui no ho he fet, perquè no he cregut convenient fer-ho, ja que creia que amb l’exemple general n’hi hauria prou, i que fer passar una ploma pels braços i la cara, tampoc requeria gaire explicació.
Pel que fa als objectius que m'havia proposat, trobo que sobretot s'han acomplert els de descoberta de l'entorn natural i social, que d'altres banda eren els principals, ja que els altres quedaven en un pla més secundari, sobretot els de l'àrea d'intercomunicació i llenguatge. Que no fossin principals, en cap cas vol dir que no s'hagin assolit ni molt menys, si bé és cert, que no ha estat poassible en un nombre tan gran.
*La imatge
Un altre any serà.
*La cita
Si coneixes els altres i et coneixes a tu mateix, ni en cent batalles correràs perill; si no coneixes els altres, però et coneixes a tu mateix, perdràs una batalla i en guanyaràs una altra; si no coneixes als altres ni et coneixes a tu mateix, correràs perill en cada batalla.
dimarts, 27 d’abril del 2010
9. Activitat 4. Els massatges
Duració de l’activitat: Cada dia, durant uns 10 minuts, en el moment que nosaltres volguem.
Material necessari per l’activitat: Depèn del dia, però bàsicament, música relaxant, pilotes, mocadors, roba, crema...
De què tracta l’activitat i com dur-la a terme:
L’activitat consisteix en què el nens es facin massatges entre ells. Els nens es poden col.locar per parelles, que és el més habitual, o en grups de tres, de manera que es pugui anar fent un massatge per diferents parts del cos. Òbviament, primer de tot, els hi ensenyaríem com fer-ho, per tal que, tot i que és difícil, no es facin mal, ja que cal una miqueta de pràctica si es vol que sigui una activitat regular.
El primer que faríem, tot i que és opcional seria crear un ambient de relaxació. A això hi pot ajudar molt la música, des de fragments de música clàssica, fins a sons de la naturalesa. Podríem recomanar moltes cançons de música clàssica, però en fem dues concretes, una el Bolero de Ravel, de Maurice Ravel, i una altra el Cànon de Pachelbel, de Johann Pachebel.
Després d’això, els nens es col.locarien en posició, un a terra estirat, i l’altre assegut al seu costat, o be asseguts en cadires un davant de l’altre, o els dos asseguts a terra... A partir d’aquí el nen el nen començaria a fer massatges: al cap, als braços, les cames, la panxa... Les primeres vegades, els massatges es farien seguint sempre les indicacions del mestre, però a mesura que anessin agafant més traça, els nens podrien fer els massatges de forma lliure
Què pretén afavorir l’activitat:
Els exercicis de psicomotricitat contribueixen a què els nens estableixin en les escoles els vincles afectius necessaris per al seu desenvolupament. Aquests vincles naixien abans de forma natural en l'entorn familiar, però ara, amb l'inici primerenc en les escoles i guarderies, és aquí on s'ha de contribuir al fet que el nen assenti aquests vincles mitjançant les diferents pràctiques com els massatges. Aquests afectes ajuden el nen a saber que és allò important en el seu interior, cosa que li facilita començar a crear coneixements.
El cos és una eina per a conèixer, però també és un coneixement en sí. Per això, és fonamental que els alumnes coneguin el seu cos, en tinguin consciència com a propi i el dominin, perquè això els permetrà dominar i transformar el seu entorn.
A més dels vincles afectius i emocionals, el massatge infantil ofereix beneficis fisiològics. Aquestes són algunes de les repercussions mes positives en l'organisme del petit:
• Sistema immunològic: Sovint es vincula l’estrès i la inseguretat emocional amb una disminució de les defenses de l'organisme, per aquest motiu l'acció relaxant del massatge ajuda a enfortir-les.
• Sistema gastrointestinal: els massatges poden contribuir a l'alleugeriment de les molèsties i incomoditats.
• Sistema muscular: el massatge dissol nusos de tensió tant física com emocional.
No oblidem que un bon estat físic, repercuteix també en l'estat psíquic i mental.
A més aquest tipus de practiques ajuden a millorar considerablement la concentració i el comportament a classe, ja que l’atmòsfera es converteix en més tranquil•la i els nens es porten millor.
Però no solament a l'aula repercuteixen els massatges. A casa succeeix el mateix. Els nens poden fer també els massatges a casa als seus germans o pares, cosa que ajudarà a la seva autoestima, ja que se sentiran orgullosos de poder realitzar una cosa bonica i útil per altres persones .
*La imatge
El Canigó vist des de Marsella. En realitat aquesta imatge no és possible. Es tracta d'una il.lusió creada a partir del mar.
*La cita
Els mort no desitjen la venjança, sinó la felicitat d'aquells que viuen i estimen
Material necessari per l’activitat: Depèn del dia, però bàsicament, música relaxant, pilotes, mocadors, roba, crema...
De què tracta l’activitat i com dur-la a terme:
L’activitat consisteix en què el nens es facin massatges entre ells. Els nens es poden col.locar per parelles, que és el més habitual, o en grups de tres, de manera que es pugui anar fent un massatge per diferents parts del cos. Òbviament, primer de tot, els hi ensenyaríem com fer-ho, per tal que, tot i que és difícil, no es facin mal, ja que cal una miqueta de pràctica si es vol que sigui una activitat regular.
El primer que faríem, tot i que és opcional seria crear un ambient de relaxació. A això hi pot ajudar molt la música, des de fragments de música clàssica, fins a sons de la naturalesa. Podríem recomanar moltes cançons de música clàssica, però en fem dues concretes, una el Bolero de Ravel, de Maurice Ravel, i una altra el Cànon de Pachelbel, de Johann Pachebel.
Després d’això, els nens es col.locarien en posició, un a terra estirat, i l’altre assegut al seu costat, o be asseguts en cadires un davant de l’altre, o els dos asseguts a terra... A partir d’aquí el nen el nen començaria a fer massatges: al cap, als braços, les cames, la panxa... Les primeres vegades, els massatges es farien seguint sempre les indicacions del mestre, però a mesura que anessin agafant més traça, els nens podrien fer els massatges de forma lliure
Què pretén afavorir l’activitat:
Els exercicis de psicomotricitat contribueixen a què els nens estableixin en les escoles els vincles afectius necessaris per al seu desenvolupament. Aquests vincles naixien abans de forma natural en l'entorn familiar, però ara, amb l'inici primerenc en les escoles i guarderies, és aquí on s'ha de contribuir al fet que el nen assenti aquests vincles mitjançant les diferents pràctiques com els massatges. Aquests afectes ajuden el nen a saber que és allò important en el seu interior, cosa que li facilita començar a crear coneixements.
El cos és una eina per a conèixer, però també és un coneixement en sí. Per això, és fonamental que els alumnes coneguin el seu cos, en tinguin consciència com a propi i el dominin, perquè això els permetrà dominar i transformar el seu entorn.
A més dels vincles afectius i emocionals, el massatge infantil ofereix beneficis fisiològics. Aquestes són algunes de les repercussions mes positives en l'organisme del petit:
• Sistema immunològic: Sovint es vincula l’estrès i la inseguretat emocional amb una disminució de les defenses de l'organisme, per aquest motiu l'acció relaxant del massatge ajuda a enfortir-les.
• Sistema gastrointestinal: els massatges poden contribuir a l'alleugeriment de les molèsties i incomoditats.
• Sistema muscular: el massatge dissol nusos de tensió tant física com emocional.
No oblidem que un bon estat físic, repercuteix també en l'estat psíquic i mental.
A més aquest tipus de practiques ajuden a millorar considerablement la concentració i el comportament a classe, ja que l’atmòsfera es converteix en més tranquil•la i els nens es porten millor.
Però no solament a l'aula repercuteixen els massatges. A casa succeeix el mateix. Els nens poden fer també els massatges a casa als seus germans o pares, cosa que ajudarà a la seva autoestima, ja que se sentiran orgullosos de poder realitzar una cosa bonica i útil per altres persones .
*La imatge
El Canigó vist des de Marsella. En realitat aquesta imatge no és possible. Es tracta d'una il.lusió creada a partir del mar.
*La cita
Els mort no desitjen la venjança, sinó la felicitat d'aquells que viuen i estimen
dimarts, 20 d’abril del 2010
8.1. Activitat 3. Els Jocs. Resultats i valoracions
Avaluar i valorar aquesta activitat no és quelcom senzill, ja que l'activitat és totalment diferent a les altres. Primer de tot perquè en cap cas és una activitat dirigida, i com a molt el meu paper és simplement d'acompanyament. I segon, perquè en aquest cas no hi ha cap tipus de producció final que et permeti veure què s'ha fet, ni tu prèviament esperes que els infants hagin d'acabar fent això o allò altre.
Durant el curs havia anat observant que a l'hora del joc, no hi havia gaire interacció entre els infants, i com ja vaig comentar, eren capaços d'estar jugant en el mateix racó i al mateix moment, però cadascú pel seu propi compte i sense que n'hi hagués cap tipus de relació. Quan vaig idear la unitat didàctica, no ho vaig fer pensant a solucionar això, però em vaig adonar, que podria ser una oportunitat per aconseguir el desenvolupament d'aquest joc col.lectiu.
Això, ho vaig pensar fa potser un parell de mesos, i en aquest perdíode de temps els infants com és lògic han evolucionat, i ja en són uns quants aquells que ja juguen entre ells. També s'hauria de diferenciar entre el joc al pati i el joc dins l'aula. A fora, és diferent, ja que allà sí que s'hi duu a terme una major interacció en el joc, mentre que a l'aula, potser sí que havia d'acompanyar una mica més el joc perquè d'altra banda no havien copsat "com s'havia de fer". En aquest punt m'estic referint al racó de la botiga. Els infants es limitaven a anar-hi amb una carro i una bossa i omplir-los, deixant de vegades els diners i de vegades no. Només quan anàvem a comprar l'Esther o jo, es produïa una autèntica "compra", ja que anàvem a qui feia de botiguer li demanàvem què volíem i pagàvem.
Per tant, hi havia dies que el que feia era que quan tenia un grupet d'infants amb mi els hi deia d'anar a jugar a la botiga i si hi anàvem, doncs jo organitzava una mica la cosa i explicava que havia de fer cadascú. I sortia molt bé, perquè demanaven les coses, el botiguer els hi donava, pagaven allò que compraven...
Com ja he dit, a fora, la cosa és diferent. Ells sols juguen per parelles o en grups amb allò que troben a la seva disposició. Per tant aquí l'únic paper que jo tenia era el de triar el material i posar-lo a la seva disposició. Bàsicament treia caixes de cartró, caixes de fruita (que totes dues m'anaven bé per preparar un altre treball) i elements més típics com pilotes o eines pel sorral.
Finalment, de vegades quan m'assec al banc a descansar, se m'acosten alguns infants, i de vegades els hi pregunto si volen que faci l'arri arri o l'escarbat bum-bum. La majoria em diuen que sí, i quan els altres infants venen, doncs també ho volen i col.laboren a l'hora de fer l'escarbat bum-bum o fins i tot s'el fan entre ells.
En definitiva, podríem dir que estic molt content d'aquesta activitat, si és que en podem dir així, perquè no deixa de ser fomentar i posar a disposició dels infants, potser de manera un pèl més directa, allò que ells ja fan habitualment. Sense oblidar que els objectius que tenia previstos d'assolir, s'ham acomplert.
*La imatge
Feliç Sant Jordi
*La cita
Aquest món tant gran t'ofereix la llibertat i possibilitat d'escollir la teva propia vida. I si agafes per mestre el somni interminable, no hi renuciis mai! Ves cap a la meta que creguis que has d'anar!
Durant el curs havia anat observant que a l'hora del joc, no hi havia gaire interacció entre els infants, i com ja vaig comentar, eren capaços d'estar jugant en el mateix racó i al mateix moment, però cadascú pel seu propi compte i sense que n'hi hagués cap tipus de relació. Quan vaig idear la unitat didàctica, no ho vaig fer pensant a solucionar això, però em vaig adonar, que podria ser una oportunitat per aconseguir el desenvolupament d'aquest joc col.lectiu.
Això, ho vaig pensar fa potser un parell de mesos, i en aquest perdíode de temps els infants com és lògic han evolucionat, i ja en són uns quants aquells que ja juguen entre ells. També s'hauria de diferenciar entre el joc al pati i el joc dins l'aula. A fora, és diferent, ja que allà sí que s'hi duu a terme una major interacció en el joc, mentre que a l'aula, potser sí que havia d'acompanyar una mica més el joc perquè d'altra banda no havien copsat "com s'havia de fer". En aquest punt m'estic referint al racó de la botiga. Els infants es limitaven a anar-hi amb una carro i una bossa i omplir-los, deixant de vegades els diners i de vegades no. Només quan anàvem a comprar l'Esther o jo, es produïa una autèntica "compra", ja que anàvem a qui feia de botiguer li demanàvem què volíem i pagàvem.
Per tant, hi havia dies que el que feia era que quan tenia un grupet d'infants amb mi els hi deia d'anar a jugar a la botiga i si hi anàvem, doncs jo organitzava una mica la cosa i explicava que havia de fer cadascú. I sortia molt bé, perquè demanaven les coses, el botiguer els hi donava, pagaven allò que compraven...
Com ja he dit, a fora, la cosa és diferent. Ells sols juguen per parelles o en grups amb allò que troben a la seva disposició. Per tant aquí l'únic paper que jo tenia era el de triar el material i posar-lo a la seva disposició. Bàsicament treia caixes de cartró, caixes de fruita (que totes dues m'anaven bé per preparar un altre treball) i elements més típics com pilotes o eines pel sorral.
Finalment, de vegades quan m'assec al banc a descansar, se m'acosten alguns infants, i de vegades els hi pregunto si volen que faci l'arri arri o l'escarbat bum-bum. La majoria em diuen que sí, i quan els altres infants venen, doncs també ho volen i col.laboren a l'hora de fer l'escarbat bum-bum o fins i tot s'el fan entre ells.
En definitiva, podríem dir que estic molt content d'aquesta activitat, si és que en podem dir així, perquè no deixa de ser fomentar i posar a disposició dels infants, potser de manera un pèl més directa, allò que ells ja fan habitualment. Sense oblidar que els objectius que tenia previstos d'assolir, s'ham acomplert.
*La imatge
Feliç Sant Jordi
*La cita
Aquest món tant gran t'ofereix la llibertat i possibilitat d'escollir la teva propia vida. I si agafes per mestre el somni interminable, no hi renuciis mai! Ves cap a la meta que creguis que has d'anar!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
